arquejo l’esquena suaument fins que sento el clec d’una vèrtebra posant-se a lloc. Ho repeteixo fins que ja no se’n mou cap més. El meu instrument de tortura contemporani està format per una cadira de despatx no gaire ergonòmica i un ordinador portàtil que no facilita un entorn de treball saludable. Hi batallo cada dia, […]
a vegades els diumenges comencen amb males notícies, de les que arriben a través de missatges de text al mòbil, sense emoticones. Notícies que et recorren l’espinada amb un fred gèlid. I tots els plans s’estronquen, i res ja no és tan important ni tan urgent. Les prioritats del dia es recol·loquen per si soles […]
recordo aquells caps de setmana sense plans ni sense ningú amb qui fer-los. Aquells en què et posaves el pijama el divendres al vespre i no te’l treies fins dilluns al matí. I potser no hi havia plans, però hi havia obligacions en forma de lectures obligatòries i ressenyes a entregar que no et venia […]
vaig sortir al balcó a regar les plantes i ja estaven totes mortes. No em va sorprendre. Hi havia fulles per terra, algunes branques encorbades i la terra estava seca. Vaig pensar un moment en elles: esperaven que algú les regués, o que plogués, i notar com l’aigua s’endinsava a la terra i els queia […]
hi ha dies bons i dies millors. I sí, també n’hi ha dels altres, però ara no són importants. Avui no. I demà potser tampoc. Espero. Tweet
crec que «Com prendre decisions i equivocar-se sempre» seria el títol perfecte del meu llibre d’autoajuda de capçalera. No només el tindria a la tauleta de nit sinó que me’n repartiria còpies per tota la casa per tenir-lo sempre a mà. Cada cop que hagués de prendre una decisió l’agafaria, el fullejaria i, txan!, aconseguiria […]
amb la vista posada als pròxims cinc dies de festa com un nàufrag que albira una illa a poques braçades. Sí, seria ben bé això. Estirar-me a la sorra panxa enlaire, obrir els braços, esbufegar i encegar-me pel sol, però sentir-me salvada. Viva. I tot l’esforç haurà valgut la pena. Segur que hi haurà una […]
mil martells piquen alhora sobre planxes de ferro dins el meu cap i no hi ha manera d’aturar-los. Quina tarda més agradable, tu. Si no tingués res més a fer em deixaria caure al sofà i tancaria els ulls. O millor encara: agafaria el meu propi martell del calaix de les eines i m’apuntaria a […]
el telèfon de casa avisa que hi ha diverses trucades perdudes, però cap de coneguda. Les esborro sense pensar-hi gaire. Hi ha una rentadora en marxa i una ràdio que repassa els grans èxits musicals d’una dècada passada. Mentrestant, en algun pis que no aconsegueixo identificar, una veu masculina apuja el to cada cop més […]
només volia dir que les hores se’m fan curtes i els dies passen massa ràpid. Sembla com si fos ahir que ens banyàvem al mar. Avui, però, ja hem d’encendre la calefacció per començar a notar els dits dels peus. I, la veritat, és que tot segueix igual. El ritme de les coses quotidianes s’agafa […]
