recordo aquells caps de setmana sense plans ni sense ningú amb qui fer-los. Aquells en què et posaves el pijama el divendres al vespre i no te’l treies fins dilluns al matí. I potser no hi havia plans, però hi havia obligacions en forma de lectures obligatòries i ressenyes a entregar que no et venia de gust fer. Encadenaves el sofà amb la taula del menjador passant per l’escriptori com una ànima en pena, per obligació, arrossegant els peus. El més fotut era que no hi havia ganes, de res, i l’única cosa viable era tancar els ulls i intentar dormir quantes més hores millor. Alguna vegada, fins i tot sorties al balcó a fumar un cigarret d’amagat, d’aquell paquet que vas guardar a l’armari ja fa temps, per ocasions així, i quan l’apagaves ja notaves aquella culpa recorrent-te l’espinada. Miraves la tele, sense fer-li cas, només per fixar la mirada, i intentaves ofegar-ho tot amb cervesa.
sí, recordo aquells caps de setmana. No estan gaire lluny.
Comments (2)
Caram, potser no estan gaire lluny, però ja han passat, pel que es pot entendre. O potser puntualment encara existeixen, perquè de fet, jo et puc dir que aquest diumenge ha estat una mica com descrius. L’avantatge és que el proper cap de setmana segur que serà diferent i aquest post quedarà enrere.
XeXu, crec que el problema és que m’ofego en un got d’aigua, i que cada diumenge de pijama que apareix a la meva vida el visc com una agonia. tot i que s’ha de dir que últimament n’hi ha massa, i cansa. però sí, de tant en tant, els oblido, i m’ho passo bé :)