mil martells piquen alhora sobre planxes de ferro dins el meu cap i no hi ha manera d’aturar-los. Quina tarda més agradable, tu. Si no tingués res més a fer em deixaria caure al sofà i tancaria els ulls. O millor encara: agafaria el meu propi martell del calaix de les eines i m’apuntaria a la festa. Començaria a picar fent saltar totes les espurnes possibles fins fer el forat més gros mai imaginat dins d’un crani. Ho rebentaria tot. Qui sap si així, al despertar, el mal de cap hauria desaparegut. I, amb ell, tots els pensaments que fan nosa.
-
Filed Under
Comments (2)
Diuen que per posar coixinets als martells i que no sonin tan fort es pot prendre alguna pastilla. Crec que es eficient. Però no tant com per emportar-se també tots els mals pensaments…
ai, XeXu: a vegades ni les pastilles poden apaivagar-ho… i menys quan, el mal de cap, només és una expressió d’altres mals més difícils d’eliminar :)