malgastar

– M’estic morint -li vaig dir.
– Tu i tothom.

celebro l’arribada del juliol, aquesta onada de calor horrible i les meves noves sis picades de mosquit amb una cervesa. O dues, va, que és divendres. En aquesta tarda tediosa sembla que ni la nevera refresqui prou ni el ventilador tingui prou força per desempallegar-se de tota l’escalfor que s’ha instal·lat a casa. Una xafogor que seu al meu costat al sofà mentre canvio de canal compulsivament, actualitzo tots els perfils de les xarxes socials i miro de no pensar en res que sigui important. Augmento la potència del ventilador, obro una tercera cervesa i decideixo que ja n’hi ha prou de tot plegat: una vida no s’hauria de malgastar d’aquesta manera tan estúpida. I menys la meva.

* llegint Galveston Nic Pizzolatto



renéixer

Se vive solamente una vez
Hay que aprender a querer y a vivir
Hay que saber que la vida
Se aleja y nos deja llorando quimeras.

hi ha papers escampats per la taula i factures de fa mesos apilades esperant ser guardades, la pols cobreix tots els mobles amb una capa fina que els fa canviar lleument el color, hi ha caixes pendents d’obrir des de fa cinc anys en un racó, i plantes mortes al balcó. M’ho miro amb ganes d’arremangar-me i endreçar tot el que està fora de lloc. Però no ho faig. Només ho penso. Total, no n’hi ha per tant. Així que em quedo aquí asseguda, pensant en allò que caldria fer però no faig, en què és de vital necessitat i sempre s’eternitza, en els canvis que s’han d’establir i mai arriben. Menys per un detall: m’adono que hi ha una petita flor que ha esberlat la terra seca i clivellada del test i ha sorgit d’entre les males herbes. Una flor vermella que ha aconseguit sobreviure malgrat la immundícia i la falta d’aigua. Potser és que tot no està perdut, encara.

* escoltant Amar y vivir Bebo Valdés & Diego El Cigala



atzucac

You can’t always get what you want
But if you try sometimes well you just might find
You get what you need

no, no hi ha només una manera de fer les coses. Segons els meus càlculs podrien arribar a ser-ne dues, catorze o set mil. Totes diferents, totes amb alguna cosa positiva, moltes amb entrebancs i algunes de desastroses. Em recorda aquells laberints dels passatemps on havies d’aconseguir que el ratolí arribés al formatge. Miraves atentament les línies laberíntiques, clavaves el llapis a la sortida i l’anaves movent per tot el recorregut fins a arribar al final. Sense aixecar-lo del paper. Segura de tu mateixa. I ara? Ara el laberint és molt més gran, immens, i els objectius no són simples formatges. És impossible tenir una visió panoràmica de la multitud de parets que s’aixequen al teu voltant, i l’únic de què ets capaç és d’avançar a pas lent amb por de trobar-te un camí sense sortida i haver de retrocedir. Un error, en el fons, perquè anar endarrere no és dolent: simplement agafes embranzida.

* escoltant You Can’t Always Get What You Want The Rolling Stones



esquinçar

moc la cullereta del cafè per inèrcia, d’un cafè negre i sense sucre, sense pensar en perquè dedico tanta energia a donar-li voltes dins la tassa. Fumeja. Algunes gotes vessen al plat i formen una petita piscina. Però no me n’adono. Estic embadalida mirant a través del finestral del menjador, cap a la bandera esquinçada que penja al balcó. Està descolorida i només l’aguanten unes vetes i dues agulles mal posades. El vent la mou violentament i l’estripa per totes bandes. Però resisteix. I mentre la miro voleiar i remeno el cafè sense sucre no puc evitar pensar en què resistir no sempre és vèncer. I menys en aquest dia tan gris. I amarg.

espiral

“La gent està cansada i farta d’estar cansada i farta”

llegint una notícia m’he topat amb aquesta frase que, vés per on, m’identifica de dalt a baix. I n’he fet una piulada, lligant les dues coses (que no hi ha per on lligar-les, tot sigui dit). Però sí: jo també estic cansada i farta, i ho estic d’estar-ho, precisament. Vet aquí el drama. I què fa la gent que està cansada i farta d’estar cansada i farta? Suposo que s’aixequen de la cadira, com a mínim, i miren d’arreglar-ho. I munten manifestacions i grups de suport, busquen d’altres persones com elles i s’hi uneixen, parlen de les seves misèries i busquen com sortir-ne, i creen un pamflet per escriure tots aquells motius que els han fet aixecar de la cadira. Jo no: jo només ho repeteixo fins al cansament i ho escupo aquí perquè no ho llegeixi ningú.

queixa

últimament em queixo, molt.

em queixo que vaig massa cansada, em queixo de les setmanes que semblen una successió de dilluns i que els divendres no arriben mai, em queixo de les cervicals, em queixo dels veïns de dalt que deixen córrer amb patins a la filla a altes hores de la nit, em queixo del fred que em clivella les mans, em queixo de les sabates noves que sempre fan mal, em queixo de la bateria del mòbil per esgotar-se sempre en el pitjor moment del dia, em queixo de la pols que ja conviu amb nosaltres, em queixo de les persones que només parlen d’elles mateixes, i em queixo que no tinc temps (per fer el que voldria).

em queixo de tot.
i em queixo de mi, per queixar-me.

i és molt esgotador.

derrota

You always hurt the ones you love
The one you shouldn’t hurt at all
You always take the sweetest rose
And crush it until the petals fall

el dolor s’estén per músculs dels quals no en sé el nom i m’encongeixo més sota la manta. M’enrosco en mi mateixa, feta un cabdell, i miro de fer-me cada vegada més petita. Qui sap si podria arribar a desaparèixer. Les fiblades m’esqueixen la pell i arriben al centre de tot, al nucli del dolor, a l’origen de tanta duresa. I em trenco en mil bocins que s’escampen pertot, barrejant-se, impossibles de tornar a unir amb un mínim de sentit.

una pallissa emocional fa més mal que qualsevol bufetada.

* mirant Blue Valentine

de platja

recullo les tovalloles esteses, les plego i les deixo sobre una cadira. Encara hi ha una mica de sorra entre els seus plecs. A l’espolsar-la sento aquella olor de platja, una barreja d’aigua salada, sorra i crema solar. Qui hi pogués ser ara, penso. Sobretot en aquest matí que s’escola mentre em barallo amb cel·les i fórmules en un full de càlcul. Hi podria sentir la brisa, la remor de les onades, els peus enfonsant-se en la sorra i, de tant en tant, la veu d’un venedor de begudes fredes i els crits d’una família cap a un nen desvergonyit. Així que situo les tovalloles prop de l’ordinador perquè aquesta platja se situï còmodament entre sumatoris i em recordi que els bons moments existeixen. I que arriben.

llençols

hi ha detalls ben senzills per fer-te notar que estàs a casa, i l’olor de llençols nets n’és una. Obres el calaix on els guardes, amb algunes arrugues, i en tries el color en funció del teu humor. Aquest cop agafes el verd. Amb quatre moviments sincronitzats el desplegues i amb un cop de canell el fas voleiar per sobre el llit perquè l’ocupi tot. És llavors, quan planeja per sobre el llit, quan baixa a poc a poc sobre el matalàs, quan notes aquella olor que t’embolcalla. Creus recordar que és l’olor del cel blau tal i com la vas reconèixer al passadís del supermercat on hi ha els productes de neteja. Col·loques bé el llençol a cada cantonada del matalàs, amb força i precisió, i t’allunyes per observar millor la feina feta. I notes encara aquella olor blau cel, que afanyes a tapar amb el nòrdic per por que s’escapi, per poder-la recuperar quan busquis la son enmig dels llençols.

plany

necessitava una excusa i la vaig trobar tallant ceba de manera compulsiva: vaig poder plorar tranquil·lament sense que ningú sospités res. Potser es van preguntar què hi hauria per sopar, com la podia tallar tan malament o si realment algú es menjaria allò inundat de llàgrimes. Però em van deixar fer. Maldava el ganivet amb poca traça, amb moviments ràpids i molta contundència. La fusta de tallar en guardarà sempre un record. I sanglotava. Plorava desconsoladament. M’eixugava el mar de llàgrimes amb el dors de la mà i l’únic que feia era escampar aquella aigua per tota la cara. I així, amb llàgrimes per tot arreu, és com vaig aconseguir buidar-me del tot. Quedar-me en el no res. I amb un munt de ceba per congelar. A mi, que no m’agrada.

css.php