En certa manera, semblaven tractar aquell cas sense comptar amb mi. Tot es desenvolupava sense la meva participació. S’hi decidia la meva sort, i ni tan sols em demanaven l’opinió. De tant en tant sentia ganes d’interrompre tothom i de dir: «Però, al cap i a la fi, ¿qui és l’acusat? És important això de ser l’acusat. I jo vull dir-hi la meva». Ara: pensant-ho bé, no tenia res a dir.
aquella sensació d’ofec, sí, de vertigen. De voler participar-hi i no saber com fer-ho. Que et preguntin què en penses i no poder formar cap opinió en menys de cinc minuts com qualsevol tertulià de la ràdio matinal. Sí, existeixen aquells moments on sembla que vivim la vida sense que ella ens necessiti per res, sense haver de decidir res, sense poder-li portar la contrària. Perquè ens és útil, en el fons, no pensar. I seguir caminant pel camí més recte, el que tenim davant, sense preguntar-nos què hi ha més enllà de les baranes que ens frenen. Però seguim, endavant, sense tenir -tampoc- res a dir.
* llegint L’estrany Albert Camus
Comments (3)
De vegades no és dolent passar desapercebuts. Hi ha d’haver moments per a tot, perquè per bé o per mal, alguns cops ens toca ser protagonistes, i quan ho, millor descansar.
Estic d’acord amb el XeXu que hi ha moment per a tot. De totes maneres, ara estic llegint un llibre d’aquests a mitges d’autoajuda i d’il·luminació. Una palla mental d’aquestes que se’n poden treure alguna cosa però amb pinces. La qüestió és que comenta que si tu no decideixes, decidiran per tu. La teva vida es teva i millor tenir-la sota el teu control. Sigui com sigui, jo també necessito hores i dies fins a il·luminar-me, ajuntar idees i fer-me’n una opinió ;)
A vegades sols tirem endavant, potser ja és molt, tot i sabent que ‘hi ha baranes que ens frenen..’.