estranys

En certa manera, semblaven tractar aquell cas sense comptar amb mi. Tot es desenvolupava sense la meva participació. S’hi decidia la meva sort, i ni tan sols em demanaven l’opinió. De tant en tant sentia ganes d’interrompre tothom i de dir: “Però, al cap i a la fi, ¿qui és l’acusat? És important això de ser l’acusat. I jo vull dir-hi la meva”. Ara: pensant-ho bé, no tenia res a dir.

aquella sensació d’ofec, sí, de vertigen. De voler participar-hi i no saber com fer-ho. Que et preguntin què en penses i no poder formar cap opinió en menys de cinc minuts com qualsevol tertulià de la ràdio matinal. Sí, existeixen aquells moments on sembla que vivim la vida sense que ella ens necessiti per res, sense haver de decidir res, sense poder-li portar la contrària. Perquè ens és útil, en el fons, no pensar. I seguir caminant pel camí més recte, el que tenim davant, sense preguntar-nos què hi ha més enllà de les baranes que ens frenen. Però seguim, endavant, sense tenir -tampoc- res a dir.

* llegint L’estrany Albert Camus

Comments (3)