[..] i tenien una vida interior tan rica que els en sobrava la meitat.
a vegades em canso d’escoltar-me perquè sempre dic el mateix. En canvio la forma, les paraules, la rima, però el significat acaba sent el mateix de sempre. I cansa. Molt. Però tapar-se les orelles o posar el cap sota un coixí no fa que l’efecte disminueixi, sinó tot el contrari: l’amplifica fins a límits insospitats. A vegades només aconsegueixo evitar-me quan dormo. Tot i que recordo tots els somnis quan em llevo i en tots hi sóc protagonista. Espero que la ciència trobi el mètode per extirpar-me.
* llegint La bicicleta estàtica Sergi Pàmies
Comments (5)
I això que escrius és del llibre? Tant de bo. Si no ho és, em veig obligat a dir-te que em sento molt proper al que has escrit. I no, no consola trobar altres com nosaltres, oi?
De tant en quant tinc aquesta sensació, gràcies per posar-la per escrit amb les justes paraules. No hi ha cònsol, no se’n pot fugir i ara per ara tampoc es pot extirpar. M’agrada llegir-te…
Jo, de vegades, m’atipo de mi mateixa.
I voldria encalmar-me per aturar els cavalls que porto dins;
per aturar la velocitat del vent que m’empeny;
per aturar-me de mi mateixa.
Encantada de llegir-te, M.Pilar
Perdona (o perdoneu) sé que no és el lloc idoni per escriure això però necesito fer una pregunta: saps (o sabeu) com puc canviar la plantilla del bloc? és una missió impossible.. moltes gràcies.
l’spam s’està menjant el putu bloc sencer.. ara provaré i espero que em vagi bé tal com tú dius, moltes gràcies :)