¿És que no n’hi ha prou que hagi marxat el cos
perquè a més hagi de fer fora les seves coses?
les hores poden passar lentes o encallar-se perillosament a qualsevol cantonada del rellotge, però tenim la certesa que sempre que mirem les busques ja haurem fet tard. Són les regles del joc. I et trobes estès al llarg del sofà, amb el cap entre els coixins, el televisor sense so i les persianes mig abaixades. Llavors no hi penses en el temps, només saps que passa per sobre teu com una piconadora. Com ho fa el dolor. I et recordes al mateix sofà i amb la mateixa postura, acariciant-lo, sense voler fer res per alliberar-te’n. Perquè el dolor és l’únic que et recorda que encara ets viu.
* llegint Un home de paraula Imma Monsó
Comment (1)
Estaria bé que hi hagués alguna cosa més que et recordés que ets viu, segur que hi ha altres mètodes per saber-ho.