Arribes a casa i durant un instant tothom creu que portes
una joia, algun coneixement, una veritat. I portes només
roba rebregada i el desig de dutxar-te. Portes un fanal,
un carrer buit, una porta de ferro. Portes una foto nocturna casual
recordo que quan vaig arribar de düsseldorf pensava que no m’importaria gens viure allà, tindria una bicicleta i aniria a veure l’entrada del capvespre a la vora del riu, jugant amb les pedres i les petites onades que s’hi formen…
recordo que quan vaig arribar de roma pensava per què havia d’estar allunyada de la sensació que la ciutat m’havia creat en aquells cinc dies de caminades, de rutines creades, de pedres memorables, de somriures sincers…
ara, aquí, tot sembla part d’una irrealitat que durant uns instants es va fer del tot visible. Ara preferiria estar a qualsevol dels dos llocs intentant fer el que aquí em sembla impossible. Ara, probablement, em creuria moltes més veritats emmascarades de mentides. Però ara, potser, no és el moment…
* paraules extretes de l’article del Francesc Orteu
Comments (4)
sempre ens sol passar que quan no estem còmodes en un lloc, per les raons que siguin, ens vingui de gust estar a un lloc on en hi hem trobat tan bé. Tot passa.
M’he llegit l’article complert… i és una passada! M’ha encantat; perquè si més no, jo, sense ser a l’estranger, em passo les setmanes fora de casa, a ciutats desconegudes per a mi, on si fa o no fa en sóc estrangera… I on cada nit l’habitació d’hotel m’hi espera.
I m’ha fet pensar en com a vegades, enyorar allò que ens fa estar a gust és tant i tant important per a somriure…
Un petó maca!
Quan viatges, aquesta sensació és molt normal. El que has de saber és que, com a casa no hi ha cap lloc al món.
;)
Grans articles els de l’Orteu. Un dia el vaig sentir al programa del Ramon Colom, al 33, i em va convèncer que tal com escriu parla. És filòsof, no?