a quart d’EGB la nostra professora ens feia guardar els llapis extremadament petits en un gran pot de vidre. Quan ja no podies agafar el teu llapis per escriure t’acostaves a la seva taula i ella agafava el pot, l’obria, el llençaves amb les altres i ella te’n donava un de nou i llampant amb una punta magnífica. Eren d’aquells típics, grocs i negres, com els taxis de la ciutat. Al cap de l’any vam aconseguir una bona col·lecció de llapis petits. El més graciós és que cada llapis duia el nostre nom. I allà dins s’hi van amuntegar molts noms. Cada un dels companys de classe feia punta al seu llapis de manera compulsiva i esperava ser aquell qui aconseguís aguantar més temps amb el llapis més petit en funcionament. Algú ho va aconseguir. Jo no. Els llapis petits em feien pena. Els hi anàvem escurçant la vida a poc a poc i quan ja no els hi quedaven forces per continuar vivint els posàvem en aquell gran pot de vidre. Pobres. Ni els hi preguntàvem res ni els donàvem les gràcies. Potser aquell pot encara existeix. Em faria gràcia, molta. Potser algun d’ells va ser meu, i potser fins i tot em recorda…
-
Filed Under
Comments (8)
Els llapis són com papallones. Neixen tot formosos i van perdent vida poc a poc, fins que, en poquets dies moren del tot. Però sempre n’hi ha més. És la gràcia dels llapis. I de les papallones… no ho sé.
Quan es van posar de moda els portamines, els pobres llapis de fusta van quedar relegats a un segon pla… M’agrada anar a Pepa Paper, comprar llapis de fusta i treure’ls punta. És tot un ritual :)
A la feina en faig servir d’aquests llapis… i els petits me’ls vaig guardant, són una debilitat :)
ai, els mítics llàpis grocs i negres… com el que tinc a sobre la taula! i és que a mi els portamines mai no m’han agradat. Cada dia, però, es farà més petit… potser cercaré un pot com el de la teva professora per anar desant-los!
Ei! Genial aquesta idea! A mi em feia molta llàstima llençar els llapis petits perquè pensava que m’havien acompanyat i fet servei durant molt temps i em sabia greu que acabessin a la paperera. Un final com el del pot que dius és una manera de no desfer-se d’ells, de donar-lis continuitat, de vida després de la vida i, a més, segur que el pot era ben decoratiu.
Ostres! Has tret a la llum un record que tenia soterrat al meu cap. És una sensació ben estranya, aquesta de pensar en alguna cosa amb la que no t’hi havies fixat més, des de la mirada del nen. M’han vingut moltes imatges més, noms de «senyos» (a les mestres les anomenàvem així), el ritual d’estrenar el llapis, crec que Staedler del número 3 (el que tenia el cul verd perquè el vermell embrutava massa, deia la professora).
Ostres que fort!! Això a la meva escola també ho fèiem! Em pensava que érem els únics! Ja no me’n recordava, buff! Quants records em venen al cap…
Un petó!
mentre’s llegia intentava fer memòria de la marca de llapis que eren els que estaves parlant. Staedler com deia FRAGMENTS. Quan era petit aquests tenien el monopoli de llapis, perquè no en recordo de cap altre color. Ara ja és una altra història, tot ha canviat, com naltres.