una setmana curta, sentint-la llarga, considerant que encara ens en falten moltes més. Penso en allò que vaig fer fa uns dies i em costa de recordar-ho. I, a la vegada, penso que tampoc fa falta recordar-ho ara. Les vivències se’m presenten a la memòria quan visc algun moment relacionat, i ara per ara tampoc cal entrar en un espiral marejador, no, millor que no
la història és el pestanyeig d’un far, l’instant en què passat i futur
no valen res, ho valen tot
vigilaré amb els pestanyeigs, no fos cas que perdés el rumb d’allò important… i intentaré de resseguir els passos fets quan els necessiti, i arraconar-los quan calgui, i esborrar-los sota la pluja…
* la frase és del premi sant jordi de l’any passat
La ciutat invisible Emili Rosales
Comments (6)
El temps… que dificil que és parlar del temps…
A vegades és tant productiu perdre el rumb maca…
Una abraçada forta
una imatge molt maca, Aina
la memòria és ben estranya. El temps més encara…
quin post més bonic… :)
Demà, ahir, avui, ara, fa un moment, l’any passat, l’any vinent, abans d’ahir, aviat, tard… Que és estrany, el temps… I que complicat és atrapar-lo, entendre’l, controlar-lo, dominar-lo… I quanta força que té. I quanta presència a la vida… I quanta absència, també.
Hi ha cops, en què cal tancar els ulls, per recordar. Si el record ha estat llarg, molt probablement en obrir-los, la claror del present ens farà parpellejar. Una abraçada llambregadora, Aina.