mirant els telenotícies et sorprens de les vides alienes que s’hi representen, mentre segueixes sopant el plat de verdura que toca sopar quan és dimarts, i decideixes canviar de canal perquè fan el programa aquell on canten, i a vegades ploren, i també ballen i riuen i aprenen i triomfen (a vegades) per seguir sortint a la televisió entremig de les notícies anunciant rellotges de marca i inscripcions de mil euros a les busques.
passejant pel carrer et topes amb infinitat de persones que circulen en direcció inversa a la teva mentre miren tots al terra, amb tanta pressa per no arribar enlloc i amb tant poca decència per poder trepitjar-te, empentar-te, malmirar-te, increpar-te o fins i tot ignorar-te perquè vas a un pas massa lent intentant admirar tots i cadascun dels balcons florits de vermell que et trobes al teu pas.
escoltant les paraules que t’arriben d’aquells que estan més enllà, o dels que tens més a la vora, tu penses en allò que has d’anar a comprar, en allò que has d’acabar de preparar, en l’arruga de la camisa blanca que has triat per avui, en la permanent destenyida de la dona que et passa pel costat i en la manca d’escrúpols dels que mai t’escolten quan estàs dient quelcom important.
i des del sofà, amb la televisió encesa, el balcó obert i la família al voltant penses que segurament Berger no l’errava pas quan deia que cada societat produeix la mena d’homes que necessita.
no, de ben segur que no s’errava gens ni mica.
* recuperant el v(b)ell manual de ja fa alguns anys Invitació a la Sociologia Peter L. Berger
