m i t j a n i t

fa dies que no surto a passejar pel poble, ni em trobo amb ningú per fer algun cafè, ni em quedo absorta entremig d’algun llibre que no sigui acadèmic, ni assaboreixo la lluna des del meu balcó, ni m’endinso en algun fotograma cinèfil d’aquells que no t’abandonen fins tard, ni mantinc una conversa sobre alguna cosa que no tingui referència al treball/classe/notes, ni somric llarga estona sense pensar en tot el temps que hi estic perdent

si no saps anar enlloc
i trobes un buit en el demà
si no coneixes a tothom
a qui hauries de saludar

però potser no tot és tant negatiu com massa vegades ens (em) agrada dibuixar-ho. Més vegades descobrim que el que no fem ho podem reprendre uns minuts més tard, quan la negació no és més que un contorn de fum negre que s’escola dels teus ulls, deixant a la vista l’autèntic paisatge alegre que sempre tenim i poques vegades veiem. Moltes més vegades, allò que algú anomena convencions ens duu més maldecaps que no pas ens en treu

vaig caminant i miro a terra
si miro amunt segur que caic
vaig esquivant les desferres
de màquines que perden parts
importants per no fer soroll
importants per estar en públic
importants per ser importants
importants…?
no permetrem que destorbis
aquesta falsa funció
no direm res que ens angoixi
en públic mai tindràs raó

o vés saber… les coses mai no són el que semblen, encara que ho diguin les convencions, encara que faci temps que no me les miro.

* un descans merescut dins de les ones d’ En públic Abús

Tweet