jugant amb les preguntes i buscant entre línies:
per què cicatritzen les ferides?
quan ens fem una ferida, l’organisme reacciona generant fibres noves, així com cobertes protectores dels vasos sanguinis, que nosaltres anomenem familiarment crostes. D’aquesta manera es forma l’anomenat teixit de granulació, encarregat de resistir l’acció de les infeccions. Per damunt d’aquest teixit de granulació apareixen de seguida altres cèl·lules, la missió de les quals és reconstruir el teixit normal. Després les fibres noves tendeixen a retreure’s mentre que les cobertes protectores o crostes s’eliminen de manera natural. Després d’això, finalment, apareix el teixit de cicatrització, que serà més o menys, segons el lloc on estigui la ferida.
d’aquestes cicatrius encara ara en guardo alguna, com la de sota la barbeta quan vaig caure d’una taula on estava asseguda mentre feia el pallasso a classe de gimnàstica, o la de la parpella esquerra quan vaig travessar un vidre perquè corria massa i no el vaig veure. Em recorden que vaig ser petita, i que vaig córrer, saltar i jugar. Però ara les que em preocupen no són les ferides físiques, sinó les que em corren per l’ànima i se m’obren i es tanquen amb tanta rapidesa que ja no sé si el tall em sagna o se’m comença a cicatritzar, com un record d’allò que vaig viure i que qui sap si mai tornarà.
* el relat sobre les cicatrius cursivat és del meu gran llibre d’infantesa Una pregunta per a cada dia, concretament aquesta és la d’ahir, 23 d’abril… ni fet expressament.
Comments (16)
les ferides i cicatrius fan call; ens recorden perills en què hem d’intentar no tornar-hi… No et preocupis per les ferides de l’ànima; tots n’arrossegam un parell, formen part de la nostra vida i ens han fet així com som. El fet de cicatritzar-les ens ha de satisfer (encara que un dia es tornem a obrir) ;-)
Pq ningú parla mai d’aquestes ferides? Aish…algún dia curaran, suposo…
Qui no vol una foto de un picte ben enrabiat??? ;)
Petonassos!!!
«Tinc les mans brutes de terra, talls i arrugues. Les crostes s’em acumulen a mesura que pasen els anys com si fos un sediment del temps. No soc jo qui atravessa el temps, és el temps qui m’atravessa violentament, deixant-me una espuma de plaers i patimets sobre la pell.»
Tot just avui havia fet un post sobre el tema…
Tot i que sovint no ens agradin, aquestes cicatrius solen ser un bon recordatori per evitar-nos de caure de nou en un error…
Tot i que potser pensis que qui no es consola és perquè no vol…
Aquestes també cicatritzen… però al igual que les físiques… sempre queda la marca.
Jo no sé si les cicatrius de l’ànima segueixen les mateixes lleis que les altres, aina… Em penso que van més per lliure, com si diguéssim…
Jo també tinc una cicatriu a sota la barbeta, de quan era petit, i unes altres, de més grandet, però que no es veuen tant, perquè són a dins de l’ànima. Formen part de la vida, i ens recorden que hem viscut. Potser, sense caure mai i sense ferides, no avançaríem. Que les teves ferides cicatritzin bé per deixar-te continuar endavant amb empenta i il·lusió.
Veig que tots ens hem pegat bona cosa de trons de menuts i tots i totes teb¡nim alf¡guna cicatriu al cap, o al braça o al genoll. Jo fins i tot de més gran i no fa molt de temps entrava a un bar i de sobte vaig veure un puntet roig que anav fent-se més i més gran a mesura que m’acostava a lèntrada fins que me’l vaig veure damunt dels nassos i era un cercle roig amb la parau «stop» però ja era massa tard em vaig pegar una bona trompada contra la porta de vider talment transparent. De vegades cer que la gent ho fa a posta perquè t’hi pegues :)
Bromes a part jo pense com l’Elisenda les ferides de l’ànima van més per lliure mai acaben de cicatritzar quan creus que ja ha cicatritzat de sobte un dia qualsevol i sens saber perquè torna a asagnar . Besest de farmaciola :)
Ai sí perdó, és que acabava de visitar l’Elisenda, però volia dir el comentari de l’isnel , sí, sóc un cas, veus com sempre acabes pegant-te trons? Besest Aina i tambe a l’isnel :)
M’encanta aquest post perquè moltes vegades em pregunto si algunes ferides acaben algun dia de cicatritzar. Encara no tinc la resposta, però pot ser que el temps faci que la ferida es tanqui forta per a no tornar-se a obrir, encara que desconec la manera de desfer-nos de la cicatriu que quedarà per a recordar-nos les ferides.
Des d’aquí contribueixo amb un petó contra les cicatrius, que de les cremes que anuncien per la tele no em fio ;)
Jo no sé si cicatritzen o és el temps que esmussa els sentits. Sigui, com sigui, aquesta mena de ferides, amb el temps, fan menys mal. Però no us hi poseu pedres al fetge, «pelillos a la mar», que diuen…
Jo no tinc cap cicatriu física, per sort. En referència a les altres cicatrius, aquestes només es poden tancar amb l’ esforç d’ un mateix, dia a dia. Costa tancar-les, és cert, i sovint es tanquen soles, sense que ni ens n’ adonem. Un dia ens toquem allà on hi havia aquella cicatriu, esperant sentir una dolor colossal, i ens trobem que s’ ha tancat de cop i volta.
Jo encara estic esperant a que cicatrize una ferida mol gran que tinc :(
I jo, que tinc unes quantes que no em cicatrizen. A vegades penso que el meu cor s’està trencant del mal que em fa.
Pensava que amb el temps… seria capaç de passar més de les coses… doncs no.
Que cert, les cicatrius son ben be post-it´s que deixa el temps a la nostra pell, i com no, a la nostra ánima tb.
Diria que aquestes mai cicatritzen del tot, tornen els dies de pluja, en cada petita caiguda…però també d’alguna manera ens fan sentir, ens fan recordar que no som insensibles.
Moltes forces maca per esborrar les ferides amb somnis nous.
Plena de crostes i mig desconectada,