atzucac

You can’t always get what you want
But if you try sometimes well you just might find
You get what you need

no, no hi ha només una manera de fer les coses. Segons els meus càlculs podrien arribar a ser-ne dues, catorze o set mil. Totes diferents, totes amb alguna cosa positiva, moltes amb entrebancs i algunes de desastroses. Em recorda aquells laberints dels passatemps on havies d’aconseguir que el ratolí arribés al formatge. Miraves atentament les línies laberíntiques, clavaves el llapis a la sortida i l’anaves movent per tot el recorregut fins a arribar al final. Sense aixecar-lo del paper. Segura de tu mateixa. I ara? Ara el laberint és molt més gran, immens, i els objectius no són simples formatges. És impossible tenir una visió panoràmica de la multitud de parets que s’aixequen al teu voltant, i l’únic de què ets capaç és d’avançar a pas lent amb por de trobar-te un camí sense sortida i haver de retrocedir. Un error, en el fons, perquè anar endarrere no és dolent: simplement agafes embranzida.

* escoltant You Can’t Always Get What You Want The Rolling Stones



Comments (5)

  1. XeXu wrote::

    I després dels meus comentaris de l’altre dia, el manual del comentador diu que davant d’aquesta mena de posts s’ha de dir: ‘ningú va dir que fos fàcil’.

    Anava a posar un parell de tòpics més, però ho comentaré com ho veig jo. Sortir de la zona de confort no és fàcil, perquè de vegades ja ens sentim còmodes en la ‘desgràcia’, i tot el que hi ha fora fa por. Sí, fora pot estar la felicitat, però també hi pot haver més desgràcia. En un espiral negativa de pensaments el més normal és donar més credibilitat a la segona opció. Però bé, un cop et decideixes, s’ha de ser conscient que les hòsties vénen i van, i que en podem rebre alguna. Mira, potser millor, ens acabarà de despertar del tot.

    Potser és perquè jo mai recordo haver completat un laberint de formatge a la primera, però et diré que no t’esperis que passi ara. Si tu ho feies sense aixecar el llapis senyal que n’ets una experta, pots pensar que ara només ha canviat el format. El llapis ara és el teu benestar, i la ratlla que va fent marcarà si va en augment o no. Potser també sabràs fer que vagi sol. Qüestió de posar-se a prova.

    Bah, no està malament per un bioquímic.

    dimecres, març 4, 2015 at 1:17 #
  2. aina wrote::

    Xexu, ep!, que estàs davant de l’entrada més positiva en molt de temps!
    gràcies per seguir aconsellant-me, que tampoc és fàcil, ni per un bioquímic! :)

    dimecres, març 4, 2015 at 20:57 #
  3. Ramon Aladern wrote::

    Si ara el laberint és molt més gran, si les parets són més altes és perquè encara no hem après a volar. I per saber volar (per sobre el que ens empresona o ens limita) s’ha de créixer en tots els sentits. Iep! ës la meva modesta opinió.

    divendres, abril 10, 2015 at 12:04 #
  4. Ramon Aladern wrote::

    Quan de temps, Aina! Tots dos vam començar a postejar al 2004, i fixa’t on estem! encara per aquí.
    Durant els darrers anys he anat publicant a Tretzevents, i ara fa poc he obert un altre blog de poemes en castellà (Gabriel Fontseca, un altre àlies). Ja ho veus, la vida dóna unes voltes imprevisibles :-)
    http://gfontseca.blogspot.com.es/

    divendres, abril 10, 2015 at 12:09 #
  5. aina wrote::

    Ramon Aladern! quina alegria!! i saber que encara sobrevivim en aquest mar de blogs! :)

    tens tota la raó: cal créixer en tots els sentits per poder arribar molt més lluny del que ens senyalen les parets… i els camins.

    una abraçada immensa!

    dissabte, abril 11, 2015 at 10:32 #
css.php