esquinçar

moc la cullereta del cafè per inèrcia, d’un cafè negre i sense sucre, sense pensar en perquè dedico tanta energia a donar-li voltes dins la tassa. Fumeja. Algunes gotes vessen al plat i formen una petita piscina. Però no me n’adono. Estic embadalida mirant a través del finestral del menjador, cap a la bandera esquinçada que penja al balcó. Està descolorida i només l’aguanten unes vetes i dues agulles mal posades. El vent la mou violentament i l’estripa per totes bandes. Però resisteix. I mentre la miro voleiar i remeno el cafè sense sucre no puc evitar pensar en què resistir no sempre és vèncer. I menys en aquest dia tan gris. I amarg.

Comments (2)