esquinçar

moc la cullereta del cafè per inèrcia, d’un cafè negre i sense sucre, sense pensar en perquè dedico tanta energia a donar-li voltes dins la tassa. Fumeja. Algunes gotes vessen al plat i formen una petita piscina. Però no me n’adono. Estic embadalida mirant a través del finestral del menjador, cap a la bandera esquinçada que penja al balcó. Està descolorida i només l’aguanten unes vetes i dues agulles mal posades. El vent la mou violentament i l’estripa per totes bandes. Però resisteix. I mentre la miro voleiar i remeno el cafè sense sucre no puc evitar pensar en què resistir no sempre és vèncer. I menys en aquest dia tan gris. I amarg.



Comments (2)

  1. XeXu wrote::

    La bandera és una bona metàfora de la situació real. El procés està ja esquinçat i malmès per totes bandes, però allà segueix. Portar-ho al terreny personal es pot fer, però potser és un error. Quan ho veiem tot negre fem símils amb qualsevol cosa, només per seguir fent-nos mal. Reprenc el fil de la resposta que acabo de fer al post anterior. Al meu blog hi ha un bon nombre de posts que podrien ser aquest, però no amb aquest estil sintètic cristal·lí que em meravella de tu, al meu estil més d’estar per casa. Fa molt temps que no hi ha posts d’aquests, perquè la vida va com va. Només ho explico perquè sé de què va això d’aquesta mena de posts i aquesta mena de comparacions.

    Per altra banda, desconec què et passa, però no se’t veu massa bé darrerament. Bé, darrerament són dos o tres posts, que ja és més del que havies fet en força temps. No ens enganyem, mai has estat l’ànima de la festa amb els escrits, i ho puc dir, perquè jo tampoc. Però sembla que toques fons. És d’aquells moments que només tu pots fer alguna cosa per tu mateixa, els altres no. Els altres hi seran quan ja hagis fet el primer pas i et deixis estirar. No sé què et passa. No sé què vius. Per tant potser només dic bajanades. Però la sensació que descrius sí que em sona, i potser és un estat que no depèn tant de la situació concreta, sinó de com ens sentim i prou, el desànim, la derrota. Algun dia veuràs que pots guanyar, i ja està. Jo m’espero. Però tu hauries de fer alguna cosa més que esperar. Si vols, és clar.

    XeXu, donant lliçons de comportament gratuïtes des de 2007. I aquest darrer comentari, no cal dir-ho, és irònic.

    dijous, febrer 26, 2015 at 20:07 #
  2. aina wrote::

    XeXu, tu mateix ho dius: no he estat mai l’ànima de la festa. i potser, com deia algú, és que només puc escriure quan estic arrossegant-me. però tinc moments bons, i tant!, però els aprofito poc.
    gràcies per ser-hi, i per passar per aquí, per llegir tot el que escupo i per preocupar-te’n: prometo fer alguna cosa més que esperar.

    (i gràcies per aquest final: m’has fet riure molt! no deixis de donar lliçons, si us plau!)

    dissabte, febrer 28, 2015 at 17:39 #
css.php