plany

necessitava una excusa i la vaig trobar tallant ceba de manera compulsiva: vaig poder plorar tranquil·lament sense que ningú sospités res. Potser es van preguntar què hi hauria per sopar, com la podia tallar tan malament o si realment algú es menjaria allò inundat de llàgrimes. Però em van deixar fer. Maldava el ganivet amb poca traça, amb moviments ràpids i molta contundència. La fusta de tallar en guardarà sempre un record. I sanglotava. Plorava desconsoladament. M’eixugava el mar de llàgrimes amb el dors de la mà i l’únic que feia era escampar aquella aigua per tota la cara. I així, amb llàgrimes per tot arreu, és com vaig aconseguir buidar-me del tot. Quedar-me en el no res. I amb un munt de ceba per congelar. A mi, que no m’agrada.

Comments (7)