plany

necessitava una excusa i la vaig trobar tallant ceba de manera compulsiva: vaig poder plorar tranquil·lament sense que ningú sospités res. Potser es van preguntar què hi hauria per sopar, com la podia tallar tan malament o si realment algú es menjaria allò inundat de llàgrimes. Però em van deixar fer. Maldava el ganivet amb poca traça, amb moviments ràpids i molta contundència. La fusta de tallar en guardarà sempre un record. I sanglotava. Plorava desconsoladament. M’eixugava el mar de llàgrimes amb el dors de la mà i l’únic que feia era escampar aquella aigua per tota la cara. I així, amb llàgrimes per tot arreu, és com vaig aconseguir buidar-me del tot. Quedar-me en el no res. I amb un munt de ceba per congelar. A mi, que no m’agrada.



Comments (7)

  1. XeXu wrote::

    Ostres… et diria que el post és magistral, però el que expliques no és divertit. Com ho expliques, com sempre, és molt revelador, però bé, no se m’hauria acudit mai aquesta excusa, o aquesta manera de camuflar una necessitat real. Ara bé, si et va funcionar, llavors ja no hi ha res a dir, ja ho saps per la propera, i espero no haver-te de copiar.

    dijous, juny 20, 2013 at 20:13 #
  2. hanadt wrote::

    plorar és bó, molt bó. Qui no ho fa, té un problema més gran que els problemes que ens fan plorar. La ceba, la pots fregir, com fan a l’IKEA, i guardar-la per bocadillos.

    divendres, juny 21, 2013 at 10:19 #
  3. Ramon wrote::

    Sempre podràs fer un fricando! :D
    Acabo de veure a desembres un missatge que diu “encara estic allà (per si de cas)”
    Doncs ja ho veus, aina, jo també encara estic per aquí. I molts cops potser voldríem recuperar la nostra infantesa (bloguer) tot i saber que no serveix de res mirar enrere. Però sí, de vegades estem nostàlgics.
    Una abraçada.

    divendres, juny 21, 2013 at 16:28 #
  4. sargantana wrote::

    De la mateixa manera que per l’onze de setembre esta previst fer una cadena humana, els blogs també ens estem preparant per enllaçar-nos

    ens agradaria que us afegíssiu al projecte i si podeu fer-ne difusió

    animeu-vos !!

    http://cadenablogs-11setembre2013.blogspot.com/

    dilluns, agost 19, 2013 at 10:35 #
  5. aina wrote::

    Ramon! és un enorme plaer saber que encara estàs aquí, i saber que ens podem trobar encara que el ciberespai es faci cada dia més gran. tinc això amb molta pols i una mica abandonat, però sempre hi seràs benvingut :))

    sargantana, ara passo a veure’t!

    dilluns, agost 19, 2013 at 12:10 #
  6. Lluna wrote::

    Mare meva, quin post! Avui estava cansada de la vida i – per què no? – cansada d’estar cansada. Cansada de queixar-me; cansada de veure com els meus ‘amics’ no es comporten com amistats, d’escoltar-los fer cada conversa ser sobre ells, de sentir com em tenen com el seu cusset – la que no és tan llesta, la que no és tan guapa, la que no té tants doblers… – només perquè els fa sentir-se superiors o millors persones. I quan aixec el cap ja s’encarreguen que el torni a acotar i que em torni a enfonsar en la misèria.
    Cercant consol per la globosfera he trobat el teu post i, en certa manera, el mar encès de fúria que hi havia al meu interior. GRÀCIES, de veritat. Només el fet de deixar-ho anar i no sentir que m’estan jutjant – encara que ningú ho llegeixi – ja m’ajuda.
    I plorar és el més sa que pots fer. Sempre. Mai ho dubtis i que mai t’ho facin dubtar.

    dimecres, febrer 25, 2015 at 15:31 #
  7. aina wrote::

    Lluna, em sap greu llegir el que dius i, alhora, m’alegra haver-te reconfortat. Qui sap si mai en sabrem de fer-ho tot en la mesura justa, oi?

    dijous, febrer 26, 2015 at 17:33 #
css.php