Cremin les vostres ànimes
a l’infern
Cremin com les fulles
dels nostres arbres
fa hores que em barallo amb mi mateixa sense aconseguir res. M’insulto, m’estiro els cabells i em faig entrebancar. M’escridasso per fer-me entendre el que dic que no comprenc i m’obligo a reintentar-ho tot mil vegades, si cal. Em vigilo perquè sé que practico la fugida sovint i m’invento excuses per saltar d’una cosa a l’altra sense acabar-ne cap. Però no hi ha manera, acabo esbrinant la manera d’evitar-me i deixar-me en evidència. La llàstima és que no puc fugir del tot: sempre acabo estant en mi.
* escoltant Cendres El Petit de Cal Eril
Comments (5)
Intentar fugir d’un mateix no té massa esperances d’èxit. Al final, t’has d’acceptar i assumir que tu ets l’únic que tindràs segur tota la vida, així que més val acostumar-s’hi i acceptar-se. Viure barallat amb un mateix… quina vida més llarga que ens pot esperar, i no és pas en el bon sentit que ho dic.
Crec que no et queda més remei que negociar amb tu mateixa ;-)
Interessant… mentre anava llegint m’he aturat al «evitar-me» i hem acabat coincidit en la darrera frase. Ens haurem d’aguantar, no hi ha cap altra opció.
XeXu, sí, però diuen que les batalles també ens fan crèixer, suposo que per allò de conèixer els errors i poder-los evitar.
DooMMasteR, haurem de potenciar una mediació ;)
AlegriaDeLaHuerta, a vegades sembla com si no paréssim de colpejar-nos contra la mateixa paret, oi?
Jo també soc d’aquestes que s’evita…aixxx!! Però si que no tenim altra opció que afrontar-nos a nosaltres mateixos…
No tinc clar com he arribat fins aquí, però m’agrada l’estil del teu blog!, tornaré!