m i t j a n i t

el vent d’ahir xiulava a l’altra banda de la finestra i feia moure les branques dels arbres. Un dels més alts es balancejava perillosament i em va fer pensar en què passaria si caigués. Hauria trencat el finestral del despatx i, per només un centímetres i una mica de bona sort, no m’hauria caigut al damunt. Aixafaria la taula del meu darrera, on hi ha el telèfon, just quan estaria sonant. Xisclaria posant-me les mans al cap i l’últim en què pensaria seria en agafar el llapis de memòria per salvar-lo del caos. Una munió de gent es reuniria davant la meva porta i cridaria veient el desgavell del seu interior. Després em desmaiaria als braços d’algú i em despertaria asseguda en una cadira del despatx, mirant la pantalla de l’ordinador, intentant acabar la feina abans no em torni a despistar amb el soroll del vent de fora i l’arbre que es balanceja perillosament a l’altra banda de la finestra.

Tweet