Por la ventana redonda
nos asomamos para ver la ciudad,
desde aquí se os ve diminutos,
no parece que podéis hacer mal.
el problema de la vida és que passa sense que ens n’adonem. Fa només quatre dies que descobria que podia caminar, tres que dic paraules entenedores i construeixo frases, dos que em puc alimentar sense necessitat que m’acostin una cullera disfressada d’avió i un que em puc adormir sense tenir el llum del distribuïdor encès. I la resta de coses no tenim temps d’assimilar-les. Em caldria haver pensat en fer anuaris per tal de poder tenir sempre present què va passar exactament quan vaig descobrir que els reis són els pares. D’altra banda també em servirien per comprovar si realment sempre he fet com ara: asseure’m còmodament a esperar que passin les coses, bones o dolentes, i esperar al final per veure’n el perquè. Crec que no està resultant una molt bona estratègia.
* escoltant Algo nos pasará Sidonie
Comments (3)
Em sembla que a certes edats és inevitable girar la vista enrere i veure on ens hem anat deixant la vida. Constantment fem referències a temps passats. Hem de saber què fer amb el temps que tenim ara. Però això ho descobrirem en un futur.
Mmmm… jo també m’estic adonant que no és una bona estratègia. El meu compi de pis ja m’ho diu que qui espera assegut no farà res a la vida. Diuen que qui no arrisca no pisca… Et trobes immovil, jo també! :((
No sé com t’ho fas però sempre acabes tocant-me la fibra moral…