sobreviure

Creia en déu, però no hi confiava.

sempre m’ha dolgut veure gent passejant-se pels vagons de tren demanant almoina. He sobreviscut a la gent que parla a través de notes fotocopiades amb idiomes difícils de desxifrar, als que parlen amb una cantarella que s’enganxa amb facilitat i als que canten cançons populars acompanyats d’instruments. Ahir, però, em vaig topar amb un home d’uns seixanta anys que tocava el violí millor que d’altres que toquen en escenaris. No va parlar en cap moment, només tocava, recorria un parell de vagons i empenyia el seu carretó amb amplificador fins a l’andana. El vaig passar de llarg, però me’l vaig retrobar quatre hores després en un transport públic diferent fent la mateixa rutina. Vaig ser incapaç de buscar cap moneda per donar-li. I encara no sé perquè.

* llegint Això és absurd Albert Roca

Comments (2)