m i t j a n i t

I a la nit, em vaig plantar […] Volia que em
sortissin arrels: ser tot branques i fulles.

avui m’han parlat d’un jardí botànic preciós vora el mar. L’han evocat de tal manera que, enmig d’aquest dilluns mediocre, m’ha semblat ser-hi i passejar-m’hi, sentir-ne les olors, escoltar-ne els sorolls. M’han recordat aquells passejos que fèiem fa temps i en els que ens explicàvem les vides. Llàstima que quedi tan lluny. No hauríem de trigar a anar-hi i poder comprar-nos un cactus, per exemple, per decorar-nos una mica la vida. Ens faríem fotos i després les miraríem amb un somriure, convertint els diumenges en dies més alegres. Tornaríem amb energies renovades i seríem més alts i forts i vitals. Més vius. Encara que només fos per unes hores.

* llegint Quanta, quanta guerra… Mercè Rodoreda

Tweet