m i t j a n i t

hi ha una catifa de fulles que no deixen veure el dibuix de les rajoles de la vorera. La gent les fa voleiar amb els peus mentre camina. Alguns, fins i tot, sembla que les trepitgin amb ganes, fent-les culpables d’aquelles cabòries que els ronden pel cap. Les que estan sobre els bancs fan que aquests portin tot el dia desocupats quan el coixí que elaboren seria del tot confortable. I jo, que me les miro des de la finestra, només penso en ajuntar-les totes en una gran muntanya per poder tirar-m’hi a sobre i no notar la duresa del terra en la caiguda. Em quedaria allà dalt tota la tarda, veient passar els núvols i sentint els ocells. Fins que el meu propi pes em baixés al terra i recordés tot allò que he intentat oblidar.

Tweet