cansada de les voràgines aconsegueixo aturar la imatge i em paro en sec. Al meu voltant tot es mou i res avança. Els segons s’amunteguen en pots tancats hermèticament que colpejo un a un, escampant-los pel terra. N’agafo a grapats i els regalo a qui en vulgui; crec que en sobraran. Recorro l’edifici sencer i no hi trobo ningú que em pugui explicar perquè tenen tanta pressa. Els compadeixo. Ho tornaré a posar en moviment i deixaré que s’estimbin sols. Demà serà un altre dia.
-
Filed Under
Comments (4)
Aina… m’encanta aquest post! molt i molt!
Una abraçada sense presses i un petó fet amb calma ;*)
Clar que sí, Aina. Això és just el que intento fer en el meu darrer post i no me’n surto…
Quan més corrin més feina tindran… Que facin, que facin!
Que no entris en el seu espai-temps, no hi ha res millor que poder viure en un altre pla i veure-ho desde fora ;) Bon cap de setmana!