sortint de la feina he relliscat i he estat a punt de caure cinc vegades, però en totes he tornat a equilibrar-me amb un moviment àgil de braços. He maleït les sabates i la vorera mullada. Però quan baixava les escales de l’estació de tren, sòlidament, he pensat que potser hauria estat millor caure. Trobar-me, de cop, de cul a terra, amb la pluja regalimant-me entre els cabells i entrant-me a les butxaques. Perquè sempre va bé adonar-se de la veritat de les coses i no només pensar que n’existeix la possibilitat.
-
Filed Under
Comments (7)
Ostres, fa dies que pensava en tu, ja m’estava preguntant si t’havies cansat d’aquest món virtual. M’alegro de tornar-te a llegir, de veritat. Personalment prefereixo no percebre la realitat així. Però avui caminava prop de la calçada i un autobús que ha passat ha aixecat un bassal i m’ha deixat els pantalons molls. Creus que me n’hauria d’alegrar?
Aina bonica… quina alegria tornar-te a llegir!
A la pròxima deixa’t caure, però sobre tou ;)
Bromes a part… sí, crec que tens tota la raó del món. L’última frase és magnífica!
Petonets i abraçades!!
Penso que si hem de caure, ja caurem…Si no ho has fet és per alguna cosa. Però bé, anar fent equilibris i no mirar les coses de front, tampoc hi estic d’acord. A la llarga si que caurem i potser amb fractura.
Actualitzes de tant en tant però valen la pena :)
Aina, genial aquesta tornada. Genial per dues coses. La primera perquè tens tota la raó. A voltes cal donar-se la patacada de veritat i notar la magnitud del dolor. Perquè imaginant idealitzem i no acabem de reaccionar, és com una mena de simulacre. En segon lloc perquè a mi em va passar realment fa uns dos o tres anys. Després d’un diluvi en el que fins i tot els edificis de Calatrava semblaven cataractes vaig sortir per a desafiar el temps. Em vaig ficar a un bassal i per quan em vaig adonar que era immens la meva bicicleta es va aturar i no va voler continuar. Així que, com a càmera lenta, vaig començar a caure cap a l’esquerra i em vaig mullar tota, tota, tota… les xancles suraven aigua enllà, se’m va caure la bici a sobre, em vaig fer algun blau… i la magnitud de la tragèdia es va traduir en fer la resta del viatge de tornada a casa rient-me de mi mateixa.
Bentornada! Si caus, ja et donaré la mà :P
Subtilesa… abans ho dic, abans passa… mentre plovia he relliscat on vaig tenir el meu segon accident, aquest cop el febrer passat. Aquest cop he caigut un metres enrere. Però m’he fotut de nou l’òstia del segle… un blau m’ho recordarà durant un quants dies.
I és bo adonar-se que sabem reflexionar i proposar-nos altres vies més enllà de plausibles filosofades. :))
Quin gust tornar-te a llegir, Aina.