pensava que el dia que surti per la porta d’aquesta casa amb una maleta a la mà no n’haurà marxat; n’haurà fugit. Ho pensava ahir i ho ratifica avui. Li encantarà buidar calaixos i prestatgeries, omplir caixes de cartró i empaquetar-ho tot. No hi deixaria res per no haver-hi de tornar. Però, després de tot plegat, només li fa por una cosa: que tot es desmunti com un castell de cartes just travessar el llindar i que s’acabin autodestruint encara més. Ni ella ni ningú evitaran l’inevitable.
-
Filed Under
Comment (1)
No sé si parles de marxar del lloc on vius, però jo m’ho estic plantejant, i ahir em vaig sorprendre mirant la meva bírria de pis i dient ‘no vull marxar d’aquí!’