llevar-se més d’hora del normal, mirar per la tele com un home hauria d’haver nascut peix, acabar d’omplir una bossa i sortir de casa sense fer soroll. Entrar al cotxe, posar música, accelerar i sortir a l’autopista. Trobar un lloc a l’ombra i poder caminar per paratges que poblen els records de la infantesa: mullar-se les mans a les fonts, banyar-se a la bassa, mirar el saltant d’aigua, caminar per les grutes. Llàstima que els records no siguin del tot palpables a la realitat i quedin poques coses d’allò que tenim gravat a la memòria. Però val la pena caminar-hi i immortalitzar-nos digitalment tal i com ho vam fer vint anys enrera. Amb la mateixa mirada inquieta.
Comments (3)
I tant que val la pena! Què seria de nosaltres sense records de la nostra vida? M’encanta juntar-me amb amics de la infantesa i recordar això o allò altre…
Petonets maca!
tot i que el spaisatges del record canviïn, l’important és mantenir la mirada inquieta
I a la bassa no vau emular l’home peix, que a hores d’ara ja porta… quantes medalles…?