el que ens fa normals és saber que no ho som
quan vaig decidir tancar el paraigua encara no havia deixat de ploure. Era aquella pluja fina que sembla que no, però t’acaba deixant moll. Però estava cansada d’haver de lluitar contra el vent per poder mantenir aquell invent estúpid dret i, després de comprovar com ja tenia tots els pantalons xops, el vaig tancar. Caminava sense pressa, esquivant bassals i d’altres teles de colors que es rebelaven contra les mans que les aguantaven. La gent em mirava i s’apartava. Jo caminava i em mullava. Somrient.
* entre les lletres de Tòquio Blues Haruki Murakami
Comments (6)
Gràcies per dues coses:
1.- H.Murakami és un autor que simplement m’encanta (‘crònica de un pajaro que da cuerda al mundo’ és de lo millor que he llegit)
2.- Caminar sota la pluja sense paraigües et dóna un sentiment de llibertat brutal, sentir les gotes que repiquen pel teu cos, la fredor, la humitat, no anar lligat ni tapat ni escudat ni protegit contra unes gotes d’aigua que a més a més et regalen vida. ( he agafat un parell de costipats per anar així algun dia de pluja, i no m’arrepenteixo)
L’excés de pensaments ens fa viure en diferit.
Les experiències concretes i viscudes amb plena consciència ens connecten amb la vida.
El somriure és l’acceptació de la vida.
Fer normal l’anormalitat. Devem tenir la neurona un poc reblanida. Aquesta pluja ens porta estranyes coincidències.
;)
ais… no sap el que es perd la gent no tancant el paraigües o deixant-lo a casa… i deixar caure la pluja al rostre…
:*
Encara no he llegit Tòquio blues (encara que està a la llista dels «must») però això de passar del paraigua ho vaig començar a fer allà al nord, on aquests invents no serveixen de res per causa del vent. Ara a Barcelona ho segueixo fent, i m’encanta…
no ho diguis a ningú però a mi m’encanta mullar-me sota la pluja!