la vida és un misteri, que deia algú, o això de viure és ben difícil, que apuntava l’altre. Fet i fet, dues visions per una mateixa cosa. Néixer, créixer, reproduir-se i morir: fi de la història.
recordo que la meva mare sempre m’havia hagut de sentir la frase de jo no vaig demanar néixer. Ara, abans de dir-la jo, la diu ella. Fins i tot la meva àvia ja se la après de memòria i me la treu dels llavis quan estan a punt de pronunciar-la. Però tot podria haver estat molt pitjor. Molt.
podria haver viscut la meva infantesa entre grans coixins flonjos i l’adolescència entre les millors parets. Podria haver crescut entre els millors sentiments i les més bones vibracions. Podria haver sentit la crida de la vida, en majúscules, des del primer moment i l’hauria pogut seguir, per atrapar-la entre els braços i no deixar-la anar. Podria. I podria haver passat tot això sense haver descobert, al final del trajecte, que la vida s’acaba, i no sempre de la millor manera. Tot i que saber-ho, en el fons del cor, des del principi tampoc no m’hagués preparat per aquest desenllaç.
* colpida pel relat de No em deixis mai Kazuo Ishiguro
Comments (2)
fi de la història? jo no ho veig d’aquesta manera. I tot el que hi ha entremig? I els sentiments que mouen la vida? riure, plorar, estimar, odiar, desitjar… Per a bé i per a mal, som diferents, potser només una mica diferents, de les bèsties. Però es que és tan gran tot el que hi ha entremig d’aquelles quatre paraules.
ningú pot estar segur d’això que no va demanar nàixer… una altra cosa és que ens falle la memòria…