després de prendre el cafè i el croissant que faran que les hores dormides s’escurcin i es perpetuïn les voltes entre llençols fullejo el diari i em trobo amb unes paraules de l’ irene zoe alameda que resen:
el més característic de ser jove és l’avorriment, i el més important de ser jove és aprendre a esperar, aprendre el valor de l’espera, el pont entre la causa i l’efecte. Avui als joves no els queden clars els períodes d’espera i el concepte de l’esforç ha perdut molt valor
suposo que té raó… però el fet que aquest dia hagi estat el més avorrit de la setmana, de moment, i que no puc seguir esperant el que fa dies que espero no vol dir pas que sempre sigui així, oi? suposo…
Comments (4)
El més característic és l’avorriment? Joer… que bé que anem! :P Jo d’esperar no en sabia, però crec que ho estic començant a aprendre… per obligació!
I tant que no, dona. Els dies avorrits són efímers…
no hi estic gens d’acord i a més em sent ofesa…
jo no m’he avorrit en la vida.
Serà, potser, una regressió a la infància?