he recordat un escrit de l’aladern de ja fa dies, i l’he buscat pels seus poemes al vent, i he corregut a transcriure’l aquí.
Walking in the night
Ella no em veu. Tampoc mai no sabrà de mi. Sempre a la mateixa hora, prop de la mitjanit, quan ja s’han tancat tavernes brutes i cafès, un repic sord trenca el silenci dels carrers i m’anuncia uns passos coneguts: els d’ella, el seu llarg abric i la seva inseparable bossa que estreny, llibres i tot, contra el seu pit. Poca cosa més en sé, dins el fred, dins la nit. Dins la meva encobridora discreta foscor, indiferent als atzucacs de les meves pors, que elles no saben res que no sigui un lliscar continu pels pendents que m’han imposat els estrips i els trencs que ja no podré refer. És bonica, ho sé. El seu caminar lleuger i el gest somniador m’ho diuen. Quanta tendresa i carícies es deuen amagar darrera aquella finestra, que a sobre d’ella s’il·lumina, i darrere aquests ulls que desperts somnien? Mai no ho sabré. La meva passejant solitària, la meva companya casual que ni em mira, seguirà venint moltes més nits, de l’estudi al seu recer, i serà un altre qui per fi l’esperi. Jo m’hauré perdut, desemparat, carrers enllà, cap a un solitari negre destí d’aigua fosca.
i me l’he llegit, una vegada darrera l’altre, i cada vegada m’hi trobava més bé entre les seves paraules… tant, que m’hi he quedat adormida amb aquell son plàcid tant difícil de trobar aquests dies… gràcies per la placidesa…
Comments (12)
És això el que moltes vegades sento… són aquestes les paraules que em faltaven…
És preciós. Però el final és trist. Molt trist…
molt bonic i una mica tràgic… :-)
Mereix la pena llegir-lo i rellegir-lo. La veritat és que el final és un poc desesperançat, no deixa un sabor del tot amarg però si et deixa amb la impressió que alguna cosa queda sense resoldre.
Petons.
Vaig creure que ja t’havia dit com vaig resoldre la manera de poder comentar després de llegir-te, però per si se’m va passar aquí va de nou:
els post més o menys els entenc directament al llegir-los, però de vegades alguna paraula s’escapa a la meva enorme saviesa ;) i llavors recorro a algun diccionari, traductor o el que sigui.
Per a escriure ja és una història un poc més complicada per a mi, llavors utilitzo un traductor, encara que algunes frases sí es construir-les i les faig jo mateixa. I de tant fer-lo algunes coses se’m van quedant, estic aprenent bastant :P
Les frases que escric jo es nota que repeteixen mateixes paraules i expressions, per això de vegades els meus comentaris semblaran propis de l’àvia o de nen petit aprenent a parlar.
Però no és una molèstia, al contrari, és un plaer.
M’estic adonant que això ja se sembla més a una carta que a un comentari.
S’acomiada… xD
Una abraçada enorme.
P.D. Traducció realitzada. xDD
La de coses que ens inspira un diumenge a la tarda!
Doncs jo no el trobe tràgic, el trobe com una bona amanida amb un toc just de melangia, el toc necessari per adormir-te’n plàcidament com tu has fet Aina. Molt bònic, felicita a l’aladern de la meua part.
I bon diumenge de placidesa Aina :) besets
És preciós el text de l’Aladern, preciós. Espero, però, que tu no et perdis en un «solitari negre destí» si no que trobis un destí ben lluminós al costa de qui desitgis. I amb tota la placidesa.
Bonic i trist alhora
Vinc de dies sense ser-hi, i no sé, per tant, quines angoixes poden desvetllar-te. Si sé, però, que saps escollir bé la lectura. Que les paraules escrites, et bressolin en llegir-les. Ja ho fan; ho has dit. Que així segueixin, doncs. Una abraçada, Aina.
Agredolç…. :_|
Molt maco, en tot cas.
jo crec, que poc temps després, va creure que no era bona idea seguir en aquest solitari destí d’aigua fosca… i tot mirant l’horitzó, va veure el sol com eixia, il·luminant de bon matí tots els carrers i places… i va creure que aquell dia seria un gran dia…. es va posar al bell mig d’una plaça i va deixar que la llum dels rajos solars matiners l’omplissin de vida… i de colors …
bon dia :)