moltes setmanes passen lentament, i aquesta no és una excepció, amb els dies plens d’igualtats i de persones irreals fent de tu algú amb futur. Parets sense personalitat t’acullen cada tarda mentre la teva ment intenta traspassar-les per poder gaudir de les branques dels arbres que piquen la finestra o d’aquella lluna que es dibuixa plena d’esplendor entre els edificis vells de ciment
l’amor, que juga a daus amb la fortuna
cura de tot menys de mirar la lluna
(…)
i som iguals, que val tant l’un com l’una
i no ens manem però ens pot manar la lluna
però sempre arriba un divendres, o un moment en que la teva setmana passa a ser només un miratge en que has perdut massa hores, només suportable perquè t’envolten les autèntiques persones, aquelles que ocupen les teves mateixes cadires, aquelles que realment valen la pena perquè et miren directament als ulls i et parlen amb el cor
un altre cop he perdut el mar
estic malalt, sóc un exiliat.
ja no sóc home i ho sóc molt més
sóc d’aquest món que no sé quin és
i aquest divendres tampoc ha estat una excepció, i també m’ha alliberat, i m’ha fet sentir altres mons i altres vides, i passejant-me entre núvols he volat dins meu per descobrir-me, i oblidar els dies passats, les hores passades, la faringitis que em doblega el cos. Aquesta nit de divendres l’he passat amb bona companyia, i ja feia temps que ho demanava en silenci, cada vegada que me n’anava a dormir i cada vegada que posava aquell disc
història certa dels set cels
set paradisos màgics i encantats
història certa dels set cels
set nius de pau de glòria i de felicitat
en dues hores vaig poder oblidar qualsevol cosa i en vaig aprendre moltes més. En aquelles dues hores plenes de bona companyia vaig poder fer veure que encara no s’ha acabat tot, on cada dia és un nou intent, un nou experiment
* vivint i tornant a somniar. Una nit de divendres al concert del Gerard Quintana, amb els poemes i presències d’Enric Casasses, Jordi Guardans i la lletra de Jaume Sisa (en ordre de les cursives)
Comments (9)
És cert. La bona companyia et pot fer oblidar tot allò que t’ amoïna. I a vegades no sabem apreciar com cal, aquesta bona companyia…
Sort dels divendres que ens tornen a la vida i a la gent que estimem. Entre setmana, tot sovint, sento que la vida em viu i és el cap de setmana quan puc viure jo la vida…
sembla mentida que sovint vegem més la gent que no volem que no la gent que volem; així apreciam més els caps de setmana, si més no… ;-)
Faringitis: (si t’agrada, la infusió de sàlvia et pot ajudar a sentir-te millor)
La vida no para
La vida no para, no
(Paciència, Lletra i música: Lenine.
de Les claus de sal del Gerard Quintana)
I quan crides en silenci qui et sent? Qui ve a recuperar amb tu tot allò que has perdut?
Em quedo amb lo de «cada dia és un nou experiment» S’ha de ser vital sempre. Els divendres són dies riallers i amb una nit mooolt llarga. ;) petonet
Vivint i tornant a somniar. Viure de somnis. Somniar per poder viure. Viure dins d’un somni. La vida és un somni… M’has fet pensar, en quants cops fem que la nostra vida vagi de la mà dels somnis.
M’havia perdut aquest post tan màgic. Gràcies a un comentari teu la mar de tendre, sóc aquí. Per aquí dalt ja no fa sol, però el foc escalfa. Ostres, que és maco, aprofitar el dia, la nit, les tardes, i tot. I que bé que ho expliques, aina! Una abraçada.
Pos com que ja s´acaba el fi de semana :(