cada minut que passa sembla voler anunciar algun final, però no sé pas de què. I és que quan no comences res no saps pas què hauràs d’acabar. Potser és el síndrome de l’etern diumenge, com ja ve a ser la costum, però crec que aquest cop té un altre significat que encara no puc desxifrar. El meu típic sedentarisme potser m’està influint en aquesta impressió, en tant que la sang potser no flueix tal i com ho hauria de fer, es concentra en aquells punts que hauria d’evitar o passar més ràpid i fa que tot es trastoqui. Potser és que el fet que no hagi començat res sigui una bona excusa perquè la meva ment es turmenti perquè ho acabi, potser així faré més de pressa allò que hauria d’haver fet fa temps. Vés a saber, avui em sembla que no és un bon dia per establir segons quines coses. Perquè avui el cel s’ha tenyit de sang, mentre l’ocell recolzat a l’empit de la meva finestra durant moltes hores d’aquesta tarda ha emprés al vol, potser a començar allò que ja havia d’haver fet, potser a finalitzar aquell tema pendent. De qualsevol manera, el roig dels núvols fa sentir-me encesa, però encara no sé si de ràbia o d’emoció. Potser quan comenci a fer el que em cal fer sabré escollir la resposta.
-
Filed Under
Comments (7)
Hauríem de crear un club: els antidiumenge, els diumenges-al-poder, els no-fotis-que-és-diumenge-avui, els que el diumenge-tot-s’ho-mengen, els segnemuid (diumenges, però al revés, no fos cas que se’ns revoltés), … No ho sé… Estic dient moltes bestieses, ja ho veig…
No deixis per demà el que puguis fer avui, per molt que et costi (a veure si jo puc ser el primer en complir-ho…)
per aci baix el que fem els diumenges és anar-se’n de paella al camp, llugar a les cartes o al parxis, posar el toca-discos, (mira que m’agrada eixe nom!!) i ballar o prendre el solet quan hi ha perquè últimament sembla un poc com si no sabera ben bé que li cal fer…potser perquè és diumenge?
i els dilluns queeeeeeeeè? :(
Els cels encesos en sang són meravellosos; amb aquest fred no se’n veuen gaires.
No hi pensis.
Demà serà un altre dia
:-)
Jo m’apunto al club dels anti-diumenges. I a un altre club: el de no facis avui el que puguis fer demà. Ja sé que no és molt edificant, però sembla que és la màxima de la meva vida. I ara que s’acaba el diumenge i el dilluns ja treu el nas, no penso posar-me a fer tot allò que he deixat per després. Ara no, en diumege, no.
Un mal dia el té tothom, no se n’hi ha de fer més cas, i prou. El que ja fa setmanes que em comença a preocupar, és aquesta mena d’animadversió cada cop més generalitzada, que trobo cap a un dia concret de la setmana; el diumenge. Que el dia d’avui sigui tan bo, que et compensi el d’ahir.
Apunta un altre pel club dels anti-diumenges…sobretot anti-diumenge-per-la-tarda.
Petons!