a vegades penses que ja res pot anar més malament quan veus que totes les parets han caigut al teu voltant sense saber-ne el per què. Però tampoc ho preguntes. Prefereixes retrocedir quinze anys i amagar el cap sota el coixí esperant que el soroll s’acabi i tot pugui tornar a una normalitat falsa que ja neix trontollant
quan en tens vuitanta-cinc, veus finalment la vida tal com és, però aleshores no tens força ni per enfrontar-t’hi ni per recomanar als altres que s’hi enfrontin
qui sap si amb els anys ho acabaràs entenent, ni que sigui una mica, i ho puguis fins i tot evitar, quan ja sigui massa tard…
* ho recordaré amb El jersei Blanca Busquets
Comments (5)
Un post ben encertat, tens molta rao.
…potser la solució és la famosa pastilla blava que oferien a The Matrix…
o no?
Abraçades des de Finlàndia.
Ja veuras com despres dels mals moments sempren venen de bons :-)
I per fi tinc un escritori gran! Mai n’havia tingut cap. Agafo la màquina d’escriure, els cigarrets i l’ampolla de cervesa. Em poso a escriure.
No deixeu que us enganyin. La vida comença als 65.
–Charles Bukowski
(i si cauen les parets es poden tornar a aixecar)
(llavors hi pots tornar a fer forats per posar cuadres nous!)
… potser sí que és cert que definitivament la vida comença quan hom vol que comenci… tot i que la meva va començar el dia que algú va decidir que ja era hora de rebre la primera hòstia… i li agraeixo….