I fart de no saber cap on tirar,
De no tenir gens clar del que m’espera l’endemà,
De no saber si em queden massa ganes de lluitar.
Fart d’estar tan fart.
recordes aquells moments en què tot es reduïa a un etern espiral de desesperació, d’aquells que t’empenyen cap avall amb tanta força que t’ofegues, que et duen a llocs dels quals costa d’escapar. Els recordes, i penses que tots aquests moments ja han passat, per sort, que formen part d’una etapa que prefereixes que es quedi en aquell racó recòndit del teu cervell. Els recordes quan alguna cosa del present t’hi fa pensar, t’hi fa tornar, et torna a fer vulnerable només per recordar-ho. I, després de fer memòria, decideixes fer net. Totalment.
* escoltant Jo faig cançons Jofre Bardagí
Comments (4)
A voltes cal deixar-hi ni que sigui el record, per a poder catalogar símptomes, mai se sap quan els cicles de la vida poden tornar, tant de bo mai ;)
Aquests records ens demostren que estem més curats del que pensem. Quan la ferida és oberta no ens la podem treure del cap. Només la podem recordar quan ja ha passat, i el fet de que ens torni de sobte ens dóna força per seguir-la deixant enrere.
Si és un record, és bon senyal!.
Alegria De La Huerta, tens raó: si no recordessim els mals moments segurament no els podríem catalogar i els tornaríem a repetir, i cal estar preparades!
XeXu, saber que les ferides han cicatritzat és una gran notícia, sí: te les mires amb un somriure pensant que costaran més de tornar a obrir.
Audrey, és la paraula clau: record!