m i t j a n i t

des de megafonia anuncien la pròxima circulació d’un tren sense parada per la via dos i a mi ja em comencen a suar les mans. Ens diuen que ens mantinguem lluny de l’extrem de l’andana amb aquella veu rogallosa i bilingüe i jo miro cap a l’horitzó per poder veure si ja és més a prop. El tren, acostant-se a tota velocitat, engega les senyals acústiques perquè a ningú se li acudeixi d’entrebancar-se i caure a les vies, suposo, però segueix accelerant. Començo a notar el mateix pànic de sempre, m’allunyo de la via i abaixo la mirada cap als peus mirant de concentrar-me en els cordons de les sabates. Els cabells se m’esbullen de cop i les pàgines del llibre passen soles perdent el fil de l’argument. El soroll es fa cada vegada més intens, permetent-me comptar mentalment el número de vagons del tren. Tretze. I el soroll s’allunya, els cabells tornen a lloc i alço la mirada. Aquests minuts són, realment, els més llargs del dia.

Tweet