ens han fet fora del despatx dient-nos que era un simulacre, però després de pujar el tram d’escales que ens separa del vestíbul ja hem olorat el que era un incendi amb una fumera d’allò més real. Al sortir a fora, cordant-me la jaqueta fins dalt, he pensat en el que m’havia deixat a dins. El dinar de carmanyola, el mòbil, l’agenda, la llibreta-bíblia que ho resumeix tot, la documentació dels projectes, els arxius, el llapis de memòria. Hòstia. Massa coses (importants) perquè acabin cremades. Sort que tot plegat només ha durat deu minuts perquè sinó també hauria acabat patint pel mobiliari. Sembla mentida com només ens adonem de les coses que tenim quan les deixem enrera, tant fàcil com seria reconèixer-les cada dia i valorar-les en la seva mesura a poc a poc. No?
-
Filed Under
Comments (4)
Molt bona reflexió, aquesta que fem tants cops amb les persones, però també passa amb objectes i amb fets. Tinc una companya de fora que comença a sentir la crida de la seva terra. Ella està molt contenta amb nosaltres, segurament si no ha marxat ja és per l’equip que li ha tocat (mal m’està de dir-ho). Tot i que sap que ens trobaria molt a faltar, avui li deia que no sabia fins a quin punt està bé amb nosaltres fins que se’n tornés al seu país. A mi em passaria igual si marxés, seria difícil trobar una companyia millor a l’hora de treballar.
Sempre acabem pensant això, i quan passen uns dies ens oblidam d’estimar el que tenim fins que torna aquesta possibilitat de perdre’l.
Tot i així, sempre és una bona reflexió.
Carmen.
Ens han dissenyat un estil de vida efímer, el que avui val demà ja no, el que necessites ara d’aquí mitja hora serà obsolet, això que has de fer demà ho volia per abans d’ahir, fabriquen les coses perquè durin poc i les hagis de canviar i sinó et creen una necessitat artificial que fa que canviïs ves a saber què sense cap necessitat de fer-ho. Comprar, canviar, gastar (calers perquè les altres coses no les hi deixem ni temps de que es gastin) … i ves sumant.
Hi juguem sabent les regles però no pas el preu. Aquesta necessitat de mentida, aquestes presses per no res, es reflecteixen en les coses realment importants i actuem amb elles de la mateixa manera.
Amb una mica de sort de tant en tant ens n’adonem i valorem el que tenim. Amb una mica de mala sort ha de passar alguna cosa per veure-ho. I si tenim molta mala sort no ens n’adonem ni quan ho perdem, així de miserables podem ser.
Perdona el rotllasso Aina, més que un comentari sembla que hagi fet un post.
Petons i abraçades! I una alegria molt gran de saber que tot plegat s’ha quedat en un ensurt.
Molts d’anys!