encara no he caminat descalça fins a la cuina per anar a buscar un got d’aigua, ni m’he assegut a fora el balcó observant els patis veïns, ni m’he equivocat amb el programa de la rentadora. Per no fer no he escollit ni els dies de les vacances, ara que sé que en tinc. Vagarejo per aquest món com qui cerca alguna cosa de poca importancia, mirant el terra sense èmfasi, enfocant a racons on ja he mirat altres vegades. Sense èxit. Qui sap si el que cal és deixar de buscar.
-
Filed Under
Comments (5)
I què és el que busques que en un mes encara no has trobat?
I si de vegades l’únic que volem és deixar passar el temps i deixar-nos dur per una força que va decidint per nosaltres? I si deim que cercam com a excusa de no ser capaces de dir el que volem i, en conseqüència, no prendre decisions? Sigui el que sigui, jo tampoc no sé què fer del meu estiu encara i sí, també em preocupa… qui pot saber què voldré fer i trobar-me d’aquí uns dies o unes setmanes? Ànims als indecisos!
Doncs serà qüestió de pitjar al botó del reset i permetre tornar a fer allò de sempre o amotllar-te a les coses noves. Qui sap? Potser no cal tornar a repetir l’experiència de que les calces se’t tornin de color rosa. Permetem-nos mirar endavant i a racons nous per a trobar-hi noves petiteses.
Jo també tinc vacances però no sé ni si les esgotaré. És com quan tens tot l’espai del món per aparcar el cotxe i no hi ha manera de deixar-lo a lloc i ben posat. Doncs a mi em passa el mateix. L’estiu és un gran desert on no hi sé posar caixetes vermelles i finalment no faig res, només treballar quan més tranquil s’està a l’oficina i amb la relaxació de poder sortir abans a prendre una orxata amb fartons i tot la llum del món.
Quan menys es busca més es troba, diuen…
I quan més es troba, menys és busca també diuen