gràcies a uns auriculars molt dolents he hagut de sentir un munt de cançons estúpides durant els vint-i-cinc minuts de trajecte en tren. Jo feia veure que llegia, però en realitat m’imaginava que m’aixecava del seient, li estirava els cables de les orelles i li feia empassar el seu reproductor mp3 de color rosa. Tot s’ha agreujat quan ha començat a taral·lejar sense sentir-se. Aleshores ja érem uns cinc viatgers els que ens la miràvem amb la mirada irada i ens imaginàvem com la podríem agafar entre tots i fotre-la fora del tren a la propera estació. Els he deixat penjats quan m’ha tocat baixar a la meva parada de sempre. Demà miraré la secció de successos, a veure si la trobo.
-
Filed Under
Comments (5)
Sempre ens quedem amb aquests impulsos a dins…
Tot podria ser…
Quina ràbia, quina ràbia! Més d’una mirada mortal he fet jo a algú amb la música amb altaveus anant en metro. No suporto que m’espatllin la meva estona de lectura del dia, que quan sóc a casa em passo l’estona mirant blogs i no llegeixo llibres!
Ostres! Quin viatge.
Però a mi m’ha arribat al cor això del reproductor rosa. Ui… com pot ser? Buf…
ai com t’entenc!! la de vegades que passa al bus, de fet cada dia, que quan no són els que malgrat els auriculars sents la seva música més que no pas la teva, són els que posen música per tots!! que no saben que es va inventar un artilugi que es posa dins les orelles per escoltar música sense molestar. Un dia d’aquests no m’estaré quieta ni callada… un dia d’aquests em sentiran!