m’assec al sofà i m’hi quedo tota la tarda. Diuen que tinc les tiroides bé, o sigui que la mandra no és culpa seva. De fet, tinc alguns plans per passar l’estona més interessants, però els vaig descartant tots com si desflorés una margarida. Hauria de sortir i trepitjar bassals. O treure el cap per la finestra i cridar ben fort, a veure si els ocells em contesten, a veure si jo em sento.
-
Filed Under
Comments (2)
«No torbeu el meu no fer res, quan no tinc res per fer; deixeu-lo submergit en la seva profunditat de pau, com el capvespre en la platja quan el mar és silenciós.» deia el Tagore _ Ocells perduts núm.208
Una abraçadassa, guapa! Petons!
A mi darrerament també em passa això… però pel matí… m’invento tot tipus de malalties per no aixecar-me i quedar-me al llit maltractant-me, dormint i despertant. Tard, però m’acabo aixecant, esperant que la dutxa faci tots els miracles que la mandra no permet. Trepitjar bassals és una bona opció, però lo de cridar ben fort també està bé. Darrerament cridar és la única opció que queda a la meva margalida, però no puc, no puc, no puc… Aleshores arriba una trucada que et diu: «no et sento bé, vaig amb el mans lliures, crida una mica més!» … i acaba sent la teva solució.
Un petó i permet-te un dia de sofà!