Aquesta gent són especialistes a trobar oxigen
sota l’aigua i es capbussen sense ni mullar-se la roba.
el dolor em feia estar asseguda a la cadira sense moure cap múscul per por a notar com es tensava. L’altre dolor m’ha dut una sèrie de fotografies en color i a tota pantalla sobre vivències que creia enterrades. He pogut agafar el got i empassar-me una pastilla que els metges de presó fan servir per curar tot tipus de molèsties, però ara encara n’espero l’efecte. Potser caldrà alguna cosa més, com una abraçada o una conversa telefònica, o tenir la certesa de saber que algun dia tindré la meva pròpia farmaciola.
* llegint T ardor Lluís Llort
Comments (2)
Increïble. M’encanta el que escrius, per qualque motiu et llegeixo des de fa temps…
Besades des de Mallorca ;-)
Doncs vinga, una abraçadassa i una altra! I les que facin falta ;*)