hi ha dies que s’estronquen tan ràpidament com algunes vides, encara que tot comenci en un migdia asolellat d’un dijous de novembre. Amb el sol amagant-se m’allunyo a passos petits. Camino encara sense saber on anar. Intento fer callar la ment amb els auriculars, però el reproductor s’entesta en fer-me escoltar cançons tristes, recollidores, depressives, lentes, profundes. A la cinquena cançó, quan enceto el carrer que em porta a casa, els fanals s’apaguen en una conxorxa que evito d’entendre. Per això premo amb força els llavis i recordo el parell de coses que també han passat avui i han fet moure la balança, només una mica, suficientment per poder guardar-ne una altra versió a la memòria.
-
Filed Under
Comments (3)
Avui hagués pogut caminar amb tu i fer-nos companyia en la nostra desgràcia. Però malgrat l’oportunitat perduda, podrem caminar plegats demà o demà passat… hi ha més dies que llonganisses.
Ostres, definitivament, portes quatre anys amb el bloc, i t’acabo de descobrir ara…Més val tard que mai, diuen. El final d’aquest post m’ha encantat, perquè és posar l’esperança en paraules.
Petons!
Arribo tard, però sigui el que sigui… per aquí també tens algú. Una abraçada ben forta.