a punt d’entrar al capítol vuitanta-quatre alço la vista del llibre i la clavo a la noia que seu al compartiment del costat. Em fa patir perquè s’està tornant sorda, i sembla no saber-ho. Alhora, intento esbrinar què li està destrossant les orelles, però no ho aconsegueixo. Quan torno al llibre m’és impossible acabar una frase tremendament dramàtica sense veure els personatges ballant al ritme de la música estrident que segueix arribant-me. No és fins que el vagó es queda en silenci que puc patir per la vida del protagonista, tal i com ell porta fent durant vuitanta-quatre capítols.
-
Filed Under
Comments (4)
A mi em passa el mateix tot sovint, la música o alguna gent xerrant em desconcentren, i m’agrada tant llegir als transports públics, mentre faig camí, que això em molesta moltíssim.
oooh… és tan empipador això! i n’hi ha que no tenen ni el «detall» de posar-se auriculars, que porten la música del mòbil a tot drap. I tot i ser generosos i portar la música per tothom, encara no han après a demanar quin tipus de música preferim els companys de viatge!
M’encanta llegir als llocs més insospitats però sempre que no hi interfereixin. Mai he acabat d’entendre, i cada cop me n’adono més, de les actituts incíviques de les persones envers dels altres. Sempre em veig repetint la mateixa frase però totes les nostres accions tenen conseqüències sobre allò i aquells que ens envolten, així que s’ha d’anar en compte i pensar en que jo sóc important, però els altres també. Apa, a gaudir de la lectura i que la situació dramàtica de la lectura es quedi allà ;)
No t’has de preocupar tant, aina. Primer, perquè s’està quedant sorda de forma totalment voluntària; i segon, perquè quan de més gran s’hagi de posar un sonotone, ja tindrà l’orella acostumada a dur-hi objectes estranys inserits ;-)
Un desig de lectura més tranquil·la pel proper viatge.