Los fantasmas, al final, siempre le alcanzan a uno, y no hay manera
de cerrarles las puertas. Pueden atravesarlas.
busco i remiro dins dels calaixos més fondos i grans de tota la casa, sota els testos del balcó i enmig de l’espai que l’armari deixa amb la paret. Res. Busco fins i tot entre els plecs d’un llit sense fer i per dins de cintes de vídeo vhs. Res, tampoc. I al final m’assec a terra i penso que potser és bo no trobar res quan es busca. Potser és perquè encara no ho necessito. O perquè no em necessita a mi.
* llegint El traje del muerto Joe Hill
Comments (2)
el que has escrit… genial…!
i pel que fa les dues últimes frases, crec que la segona té molt més sentit que no pas la primera!
Bo, l’escrit! I el pitjor és quan ja no saps què busques… Però el millor, potser, és quan trobes una cosa que ara no buscaves (però l’havies buscada amb deliri).