hi ha qui diu que qualsevol passat va ser millor que el present que vivim. Potser. Depèn. Qui sap. El que sí que és cert és que hi ha gent que viu d’allò que va fer en un passat mentre malviu un present que no se li esgota. I això és el més dur de tot plegat. No saber quan un s’ha de plantar davant d’un mateix i exigir-se un canvi, un gir, una nova transició. I deixar el passat al lloc que li pertoca, entre les teranyines i la foscor d’unes golfes qualsevol, al fons de tot del cervell.
-
Filed Under
Comments (3)
No és gens fàcil això que dius. M’agradaria dir-te que sí, que això és el que s’ha de fer, però no sempre es tenen els ànims suficients, i si hi penso, m’entra la hipocondria emocional, i em pregunto: seré jo com aquestes persones que descriu? I ja no em fa gràcia pensar-hi…
Aina, tens una bona notícia aquí
http://www.hesperia.cat/
(quan et vaja bé, envia’ns la teua adreça postal al correu hesperia@hesperia.cat)
Una concatenació de mots excelsa. Ni n’hi sobra cap, ni n’hi manca —de paraula.
I ara, amb el teu permís, oi que em deixaràs seguir aprofundint en el tema? Gràcies.
Totalment d’acord en què hem d’aprendre a deixar el passat al lloc que li pertoca. No és bo viure aferrats a ell. Ara bé, potser no l’hem de desar en un lloc tan enteranyinat ni fosc; no fos cas de què ens n’arribéssim a oblidar d’ell.
Fa temps penjava un pensament que deia així: El futur depèn de la incertesa del present, i de la solidesa del passat.