ahir vaig rebre una postal de sardenya, amb les seves aigües cristal·lines, les seves illes i els seus vaixells esportius. La vaig deixar sobre la taula, on ja n’hi havia una que em mostrava diferents racons d’amsterdam i una altra amb el famós quadre de münch que em recorda que algú ha visitat oslo. I aquest matí, a l’anar-les a guardar a la caixa de cartró que ja s’està fent petita, n’he trobat de menorca, roma, dublín, estrasburg, tenerife, venècia, santiago de compostel·la, coma-ruga, oaxaca i sant salvador. I me les miro com qui passa les pàgines d’un àlbum. Me les rellegeixo intentant recordar quan les vaig llegir per primera vegada. Me les ordeno com si dibuixés un mapa del món amb aquells llocs que encara no he trepitjat. I m’alegra saber que hi ha gent que es recorda de mi quan està lluny de casa.
-
Filed Under
Comments (6)
Home, doncs és molt maco. Jo, ara que no en rebo, les trobo a faltar. Igual que els remitents, malgrat ja no es recordin de mi
A mi m’encanta rebre postals . Quan algun amic se’n va de vacances o de viatge sempre li dic que me n’envie una, encara que arribe més tard que quan ell o ella haja tornat. Les tinc guardades en una caixa de cartó i m’agrada vore-les de tant en tant. Jo acabe de vindre de Roma, no puc deixar-te’n una per ací però tant s’hi val como si te la deixara :)
és una manera de compartir la vida dels altres amb els seus records
És com una mena de tradició, jo també les guardo amb estimació, i és que encara que no haguem estat al lloc, que algú que hi ha anat pensi en nosaltres sempre es posa molt bé.
Per sort encara no s’han perdut del tot. Són un tresor que ens recorden qui som i qui són. A mi també m’agrada fer memòria i fer-ne puzzles…
en certa manera és com haver-hi estat… t’hi han portat mitjantçant el record i és una sensació d’allò més agradable, perquè saps del cert que mentre t’escrivien eres allà…