dissabte sortia de casa a les set de la tarda per poder aconseguir seure al seient sis de la fila trenta de la boca tres-cents quaranta sis a dos quarts de deu de la nit. Després d’haver buscat durant quinze minuts el final de la cua i d’haver-la aguantat durant una hora. Però tot va valer la pena. No podia tenir un millor bateig amb ell que el de dissabte. Pell de gallina constant sense parar de corejar tot el que podia, fotografiant tot el que es deixava, flipant amb el gran repertori que va oferir i amb el parell de versions que va tocar. Amb la seva energia, la de tots, la meva. Tres hores més que intenses. No sé qui ho ha dit però té tota la raó: quan el tastes ja no el pots deixar. Ni ganes.
Comments (5)
I tant, tu. Sense paraules va deixar a tothom i a totdon. Com dèia aquell «no sé què li donen per ser així»
La veritat es que no hi han paraules. Jo era el 4rt cop que veia aquest monstre, i la veritat, cada vegada que el veig m’enganxo mes. Que no s’acabi mai siusplau, i si l’any que ve te ganes de tornar, nosaltres hi tornarem a anar, oi que si??
Senzillament espectacular. Jo també era allà, trepitjant la gespa i rebent l’energia i la música d’aquest mestre!
Va a estar molt bé.
No va ser el millor ni el segon millor dels que he vist d’aquest home pero, sense cap mena de dubte, segueix valent la pena veure’l en directe.
Vaig arribar just al concert i quina va ser la meva sorpresa quan vaig descobrir que desde els meus seients no es veia una merda. Em vaig poder reubicar a temps en uns mig decents, menys mal.
El diumenge tenia entrades de pista pero malhauradamente me les vaig haver de vendre pq estic sense un duro. Una pena.
Vaja, a mi el bruce no m’agrada gens, però em fascina com connecta amb el públic català, però per què’??? no ho entenc… esteu tots tarats XD Jo estava al Summercase aquella nit. un petó