la sort de les autopistes és que són rectes. Simplement has d’anar endavant i sempre arribes. Nosaltres vam aparcar al costat del que seria la nostra casa durant dos dies pensant-nos que era empúriabrava, però de fet podria ser qualsevol lloc. Tothom tenia accent francès i ens vam pensar que havíem arribat a creuar la frontera per culpa dels mapes i de les rotondes, però no. Vam prendre el sol, anar en barca i voltar amb bicicleta. O també podríem dir que l’aigua de la platja estava gelada, que vam estar apunt de naufragar enmig d’un llac artificial entremig de barquetes de luxe i que ens vam perdre cinc vegades seguides intentant trobar els aiguamolls a cop de pedal. Tot perquè ja havíem sortit de l’autopista, clar. I perquè sinó no seria el nostre cap de setmana. Ni hagués estat tan divertit.
Comment (1)
Cadascú fa les coses a la seva manera. Si el costum és perdre’s, no es pot canviar. Nosaltres ho mantenim sempre que anem a un concert d’Antònia Font, sempre donem més d’una volta amb el cotxe.