estenc la roba al balcó i miro d’anar intercanviant el color de les agulles, verdes i fúcsies, i posant els mitjons amb la seva parella corresponent. M’hi miro tant que, quan entro al menjador, el meu pare em diu que es pensava que no hi era. Em passa sovint. Em perdo en els detalls més insignificants, suposo que per oblidar els més importants. En les línies del cel d’avions que ens sobrevolen i no ens cauen al damunt. En el vol de petits ocells que descansen als balcons sense preguntar-se com és que han nascut amb ales. En la cantarella de la veïna del costat, fregant els vidres, celebrant que és dissabte.
-
Filed Under
Comments (4)
Un bon missatge i una bona actitud. Sovint són aquestes petites coses les que deixem passar per alt i fa que només ens centrem en els problemes, la feina, etc.
salutacions!
I ara… si per damunt dels arbres existís allò que anomenem bosc, encara, però fora del detall, ja prou efímer de per sí, no hi ha res.
Hi ha tants miracles diaris… ho dic per lo dels avions, a mi també em sembla fort que no caiguin. M’agrada venir i trobar-te sempre. Hi ha blogs que no han de tancar mai mai mai, entre d’altres coses perquè la nova collita de vegades no és com s’esperava.
Jo pense que perdre el temps en detalls és una forma acceptable de fetitxisme; un fetichisme sense angustia, sense suar, gairebé sense sentir-se culpable després de la festa.
Jo hi soc fetitxista dels records menuts (una ombra sobre una paret; un rat penat volant a mitjanit compartint la nit en mi i en mi bicicleta). Saluts.