estic fora de mi,
estic fora de joc,
només queden relíquies
de tot el que jo sóc
hi ha dies que ni mirant-te al mirall et reconeixes. Et passes les mans per la cara, t’estires la pell, et mires el fons dels ulls i t’apartes els cabells. Res. Et preguntes quant de temps fa que has desaparegut i on carai has anat a parar. I el perquè. Costa d’explicar que tu ja no ets tu, que simplement ets un altre, que no saps si mai et tornaràs a veure. Que, aviat, ja no et recordaràs.
* escoltant Orgull Kitsch
Comments (3)
Si, és una sensació molt desagradable, els qui hi hem passat crec que t’entendrem perfectament. Però hi ha una màxima, i és que al final, més tard o més d’hora, tornem a ser nosaltres, i de vegades no sabem ni per què. No sé què ens porta a aquest estat de ni tant sols reconèixer-nos, i com podem viure així, però un bon dia et lleves i veus que ets feliç, i que fa temps que ja no tens aquells pensaments perquè et sents tu, i et sents bé, i vols continuar així per sempre. Ànims. Jo de tu, em passaria a Lax.
Aquesta nit intentaré que sigui una nit especial.Per la música que has posat al post, val la pena intentar-ho. Ja veuràs com ens ho passarem de conya. Estas a punt?
a vegades no cal mirar-se al mirall per saber qui som o on som, tot i que costi, no oblidis que tu ets tu…